|
 |
|
A pesar de les ambigüitats que hi ha en gran
part del text, causades per la introducció
d’ideologies esquerranes en versió
postmoderna (ideologies del gènere, de la
desvinculació, de la salut reproductiva,
de la mort procurada, de l’intervencionisme
i del laïcisme, etc., si bé l’ensenyança ha
pogut ser salvada in extremis gràcies
als bons oficis d’Unió Democràtica de
Catalunya, que feren possible igualment el
veto del Senat al matrimoni homosexual,
salvaran també la LOE?) i que han denunciat
els prelats de les províncies tarraconense i
barcelonina, |
|
començant pel Primat, amb mesura i sense
crear alarmismes injustificats (ja sabem que
una norma bàsica és susceptible molt sovint
d’interpretar-se de moltes maneres i de
possibilitar governs de distint color i
signe), és cert que inclou alguns principis
tradicionals de singularíssima importància.
N’examinarem tres: el foralisme amb tota la
qüestió dels drets històrics, el principi de
subsidiarietat i l’equilibri lingüístic, amb
una breu referència a la nomenclatura.
Malgrat la disposició transitòria de la
Constitució que assegura emparar els drets
històrics dels territoris forals i que
l’actualització d’aquests s’ha de dur a
terme en el marc de la mateixa Constitució i
dels respectius estatuts d’autonomia, no
havia plantejat fins ara un estatut el
fonament de la pròpia legitimitat en drets
anteriors. És un principi importantíssim,
perquè significa que les constitucions
escrites no són “creadores”, sinó que
reconeixen drets previs i no solament
personals o individuals, sinó de
col·lectivitats, pas necessari per
contrarestar l’absolutisme d’Estat. És ver
que hi ha una sentència del Tribunal
Constitucional que aigualeix bastant la
disposició transitòria esmentada. El
carlisme l’hauria d’assumir com a part dels
principis de reforma constitucional que
proposa. Així tots els territoris amb dret
foral podrien arribar a la plenitud de la
corresponent sobirania, tant en dret públic
com privat i es podrien actualitzar des de
la més perfecta legitimitat d’origen i
d’exercici, realitzant-se l’autèntic
federalisme o federativisme. Això afecta els
altres Regnes de la Corona d’Aragó, el de
Navarra i els senyorius bascos, i el de
Galícia. No se sap on ha acabat en aquesta
reivindicació el Partit Nacionalista Basc,
després de la deriva ideològica que començà
durant la Guerra quan acabà per fer costat
als perseguidors de la Religió.
Manifesta igualment el projecte l’assumpció
de la subsidiarietat com a principi en
relació amb l’Estat i en les relacions
internes, si bé en aquest cas hauria de
concretar més. Fóra molt positiu
incorporar-lo com a principi fundant, i un
dels motivants de l’autonomia junt amb el
foralisme, dins la Constitució.
La igualtat del català amb el castellà, que
no l’exclusió ni el rebuig d’aquest, és
també positiva i adequada als temps actuals.
Recordem que en el règim tradicional era
només oficial el català.
La nomenclatura encaixa perfectament en el
règim tradicional, on el concepte de “nació”
no s’identificava amb el d’”Estat nació”,
creació posterior. No encaixaria, per tant,
amb la Constitució actual. Presenta
l’equívoc del sentit ètnic i del polític o
històric, perquè els usos des dels Reis
(històrics) han oscil·lat més tost en el
sentit de domini idiomàtic (ètnic) o de tota
la Corona d’Aragó, però no falten exemples
de referir el terme a allò representat per
les Corts Catalanes (històriques, a les
quals, per exemple, eren convocats, entre
els barons, els Reis i llavors “lo Regne” de
Mallorca). També aquí una profunda reforma
en sentit tradicional aclariria i
desdramatitzaria les coses amb efectes i
resultats positius per a tots i molt
especialment per a la resta de la Corona
d’Aragó, esmentada genèricament en el
projecte com a subjecte de relacions
culturals amb total respecte i en plena
igualtat.
Santiago Amer Pol
Carlistas del Reino de Mallorca |
