|
Crec que en els temps que corren, en els
que, per desgracia, existix una problematica
sociopolitica de present pero sobretot de
futur, en la que se podrien omplir quantitat
de pagines, crida prou l’atencio que siga
precisament la subvenció de trescentes mil
de les antigues pessetes, concedides a
l’Associació Cultural Cardona Vives de
Castelló, la que està inspirant d’una manera
realment preocupant i inquisidora a les
plomes i als recurridors –inquisidors-
administratius, afins i provinents de certs
segments socials, els quals consideren i
opinen que la Comunitat Valenciana no te una
personalitat cultural, historica i politica
propies.
L’Associació Cultural Cardona Vives de
Castelló des de la seua fundació en l’any
1982, obra de l’insigne artanenc en Josep
Maria Guinot i Galán, professor durant prop
de quaranta anys en l’Institut Ribalta,
Filolec i Canonge de la catedral de Sogorp,
ha tingut sempre com a màxima la defensa,
des de Castelló, de les senyes identitaries
valencianes i, de manera especial, les seues
manifestacions culturals i el seu vehicul
d’expressio mes singular, la Llengua
Valenciana. Unes senyes que considera com a
propies de les gents de Castelló, Valencia i
Alacant (de les terres valencianes en el seu
conjunt). Pero, per damunt de tot, la
Cardona Vives te, ha tingut i tindrà sempre
un absolut respecte per atres idees o
pensaments, encara que no els compartixca, i
encara que en estos no capia ni la mes
minima possiblitat de considerar i coincidir
en la substantivitat, per eixemple, de la
llengua valenciana, la qual ya fon
reconeguda en el s. XVI per l’autor de
l’obra cimera de la lliteratuta castellana
El Quijote, Don Miguel de Cervantes
Saavedra, qui es referiria a la llengua
valenciana com a la mes dolça del mon i en
la que unicament en bellea podia competir la
llengua portuguesa. Un reconeiximent que el
propi poble valencià secularment ha
mantingut i transmes en sentir-la com a
propia i seua, i que ha fet que des de la
soberania la nomenara i encara la nomene
llengua valenciana.
Ya en 1395 Fra Antoni Canals fea constar per
escrit en la seua traducció del Valeri Maxim,
que l’havia tret del llati en nostra
vollguda llengua valenciana. En el prolec
diu lliteralment: … “el l’ (he) tret de lati
en nostra vulgada lenga materna valenciana
axi com he pogut jatssessia que altres
l’agen tret en lenga cathalana….”. Esta i
mil cites mes demostren d’una manera rotunda
l’existencia de la llengua valenciana com a
la primera que va ser capaç de donar, dins
d’Espanya, un Sigle d’Or lliterari, un sigle
este en que Ausias March, Jaume Roig, Sor
Isabel de Villena, Jaume March, Joan Esteve,
Frai Bonifaci Ferrer, Sant Vicent Ferrer o
Joanot Martorell i el seu Tirant lo Blanch,
entre molts atres, com si saberen dels
futurs intents de despersonalisacio de la
cultura valenciana, que estaven per vindre i
ara patim, feren constar en les seues obres
sempre el nom de la llengua que utilisaren a
l’hora d’escriure, i esta llengua a soles
tenia un nom per ad ells i este era el de
Llengua Valenciana.
Hi hauria que recordar tambe que per
iniciativa del Centre de Cultura Valenciana,
l’any 1918, es fundà en l’Universitat de
Valencia una catedra de Llengua Valenciana
que regentà el Pare Fullana.
En 1927 (bolletins de febrer i abril de la
RAE) en el Boletín de la Real Academia
Española se diu “Es ahora en 26 de Noviembre
de 1926, cuando por Real Decreto se manda la
ampliación del número de los Académicos de
la Lengua, hasta 42, con el fin de dar
cabida en la Real Academia de la Lengua, al
estudio de los idiomas españoles no
castellanos. Un nuevo académico debía ocupar
el sillón representativo de la lengua
valenciana. En la Junta ordinaria celebrada
por la Academia Española el día 10 de marzo
de 1927 fueron elegidos los nuevos
Académicos, en conformidad del citado
Decreto de 26 de noviembre de 1926, quedando
elegido como representante de la llengua
valenciana el R.P. Luís Fullana. El acto de
toma de posesión oficial tuvo lugar el día
11 de noviembre de 1928, según la siguiente
nota del Boletín de la Real Academia
Española, diciembre de 1928, página 689, en
Acuerdos y noticias: Recepcción del padre
fray Luís Fullana, académico eleto de la
Sección Valenciana, presidiendo la Junta el
excelentísimo señor Ministro de Instrucción
pública, acompañado del Director de la
Academia, del Secretario y del Censor de las
misma…”
O seguir fent memoria i recordar un atre fet,
molt mes pròxim en el temps, i es la
normativa que fon utilisada en el Diari
Oficial de la Generalitat Valenciana, en els
primers anys de la seua publicacio (temps de
l’UCD) la qual fon la de les “Normes d’El
Puig”, l’unica codificacio actual (feta per
la Real Academia de Cultura Valenciana) que
respon i s’adequa a la llengua valenciana
viva entre els valenciaparlants, una llengua
considerada diferent i diferenciada del
restant de les atres que es parlen en
Espanya, i en la que es publicà el mateix
Estatut d’Autonomia (DOGV nº 74 de 15 de
juliol de 1982).
Bo, son tantes les constatacions historiques
de l’existencia d’una llengua valenciana
molt anterior als temps de les subvencions
continues de la Generalitat Catalana, primer
de Pujol i ara del duo Carod Rovira-Maragall,
a tots aquells valencians en ansies de negar
lo propi i postuladors d’una gran nació,
sorgida d’una unitat llingüística de destí
en lo universal, que hi ha por, molta por a
que, des de l’humiltat que caracterisa a una
entitat castellonenca de soca i arrel com es
la Cardona Vives, es difonguen les raons
constatables, basades en fets, que podrien
acabar en el “chollo” de publicar, de rebre
premis i molts diners d’aquells que encara
no han entes que la llibertat implica
escoltar i quan u no està d’acort en atres
postures diferents a la seua rebatre, sense
insults ni coaccions, les consideracions de
la part contraria.
Curiosament, eixos llegalistes, embogits pel
seguiment i posterior interpretacio del punt
i coma de la norma, patixen una especie
d’amnesia, d’oblit absolut, quan les
associacions o entitats, a les que
segurament pertanyen, transgredixen dia a
dia i sistemàticament la Constitucio
Espanyola o l’Estatut d’Autonomia, son les
receptores de les ajudes que, per cert, no
son de trescentesmil pessetes, ben al
contrari son millonaries. Per a nosatres
eixa actitut si que es censurable per cinica
i, sobre tot quan busquen, en la majoria
dels casos, despersonalisar al poble
valencià, negar que Castelló es la capital
provincial, que la Comunitat Valenciana es
la nostra nacionalitat autonoma i el nostre
marc historic es el Regne de Valencia, i que
Espanya segons la Constitució, es el nostre
Estat.
¡Com m’agradaria! que, lo mes pronte
possible, aquells que realment si que viuen
de les subvencions i premis concedits per un
govern autonom alié, pergueren la por a
creure en la llibertat, arribaren a entendre
que raonar, exponent-se a la possibilitat de
no tindre la rao absoluta, - cosa que podria
ser francament negativa en lo que es referix
a donar satisfaccio al seu ego econòmic-intelectual
-, podria ser també la porta que obrira els
seus esperits i els fera ser homens i dones
lliures, disposts a admetre que el dret a la
discrepancia forma part del ser dels homens
i de les dones que creguem en la llibertat.
Gonzalo Romero Casaña
President
de
l’Associacio Cultural Cardona Vives de
Castelló.
Carrer d’Enmig 23, pis 9, porta 27. 12001
Castelló de la Plana. Telf.-Fax 964 20 04 68
www.cardonavives.com |
